(Re)pensem el consum de drogues: quines propostes per a quina prevenció?

Bon article del psicòleg Jordi Bernabeu reflexionant sobre discursos preventius, la seva eficàcia i com intervenir.  
 
Conviure amb les drogues o impedir el seu consum? És la música de fons que tant confronta a diferents sectors professionals, generant certa desorientació en tots els estaments implicats en la seva prevenció. És cert que la prevenció no és una ciència exacta pel que serà impossible demostrar la seva evidència científica i validar els resultats. Per molt ímpetu o interessos de diferents comitès científics que pretenguin elevar-la a tal nivell. Això no ha de ser un obstacle per entendre-la com una estratègia o metodologia d’intervenció seriosa, protocolaritzada, i de rigor tècnic. 
 
Més enllà de l’evidència, prevenir consisteix a aplicar, amb més o menys encert, estratègies i intervencions per treballar amb ciutadans perquè aquests siguin, per aquest ordre (1) lliures per decidir, (2) sensats per valorar, (3) coneixedors dels riscos i problemes per poder-los evitar. El que si que és evident és que el nostre posicionament pel que fa a com intervenim en el consum de drogues no és neutre. Persegueix el canvi i la transformació social. Pel que les nostres accions tenen conseqüències. Deixem clar doncs quins seran els principis que dotaran de contingut teòric i subjectiu a la nostra intervenció. 
 
La prevenció universal és ineficaç ?
 
Reconeguem que les polítiques de prevenció universals són ineficaçes i, fins i tot, poden arribar a ser contraproduents, generant més problemes que solucions. I que, prioritàriament, hem de treballar estratègies de prevenció específica, selectiva i indicada. És a dir, atendre a aquells col·lectius que estan en una situació de major vulnerabilitat. Plantegem observar les drogues de manera diferent a com ho hem fet tradicionalment: partir de pensaments i idees positives (la majoria s’absté, consumeix controlada i moderadament) sense anticipar problemes ni prejudicis. És per això que ens qüestionem algunes idees perquè les debatim:
 
  • La majoria de problemes de consum jove i adolescent de drogues són conseqüència de disfuncions familiars, relacionals i socials, o de malestars personals. Pot ser que les drogues acabin emmascarant aquest problema de fons?
  • No tots els usos adolescents de drogues adolescents tenen el mateix nivell de risc i problemàtica. Per tant, quins prioritzem?
  • Els consums problemàtics solen ser el resultats d’uns hàbits de consum lligats a uns estils de vida (o pràctiques de relació social). Té sentit només una intervenció específica en drogues?
  • Existeixen riscos molt més importants que l’addicció i el perjudici per la salut. Tot i que sovint parlem de salut, no té més sentit centrar-se en les conductes associades bàsicament (què fem sota els efectes de les drogues, a quins riscos ens exposem i quines problemàtiques tenim)? 
  • Professionalment necessitem etiquetar per justificar els nostres diagnòstics. I una vegada fets aquests, què?
 
Hem d’entendre que prevenir és un procés continu, no basat en activitats aïllades. Treballat des de diferents àmbits i enfocaments. Evitant les intervencions que apareixen i desapareixen. Sense tractar-se d’una intervenció rígida. El «dia a dia» i la pròpia dinàmica de treball pot provocar canvis de rumb i plantejaments diferents als inicialment establerts. Pel que hem de tenir capacitat de (1) sensatesa -apel·lar al sentit comú- i (2) flexibilitat, o capacitat de modificar segons la realitat, amb capacitat d’adaptació. 
 
Encara que hi hagi la figura de referents en la intervenció en drogues, la proposta és mantenir equips de treball. Cal que tinguem present: la integració institucional, la coordinació de recursos i l’elaboració d’un mapa de necessitats comú i compartit.
 
Fem especial èmfasi en la població jove i adolescent, bàsicament perquè els primers consums s’instauren en aquests cicles d’edat. És l’etapa de la construcció crítica de la pròpia identitat i té un valor educatiu importantíssim. S’assimilen i es coneixen moltes pautes i normes de funcionament socials: cap a un mateix i l’entorn. A més, ens permet incloure a bona part de la comunitat, formalitzant la seva vessant socialitzadora i educativa: famílies, centres educatius i altres agents comunitaris. 
 
No podem deixar al marge noves relacions de comunicació i relació. 
 
Alhora que potencials canals d’intervenció. Tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. Els usos adolescents i joves han esset, inicialment, el paradigma d’ús d’aquesta nova realitat, tot i que cada vegada més s’han universalitzat pel que fa a qualsevol grup d’edat i col·lectiu. 
 
Com a treballadors en l’àmbit de l’atenció social se’ns obre tot un nou món d’intervenció. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou -afortunadament- paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. Tot i que en un sentit diferent al que probablement estem acostumats a treballar (amb els corresponents matisos a fer). Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques.
 
La reducció de riscos i danys ha de ser el punt de partida de qualsevol intervenció. 
 
O dit d’una altra manera: els projectes de prevenció no poden tenir com a primer i únic objectiu l’abstinència. Cal allunyar-nos posicionaments paternalistes i postures neutres. El tema drogues és prou seriós per ser tractat de manera adulta i des de la responsabilització. L’experiència amb drogues, sobretot amb consumidors, ens ha ensenyat que els típics discursos antidrogues no arriben als joves ni els són útils.
 
El nostre posicionament no està renyit amb respectar la llibertat de cadascú per fer i decidir. Hem d’adaptar les intervencions a les realitats i necessitats pròpies d’aquells a qui ens dirigim. Parlant un llenguatge proper, establint línies d’actuació diferents en funció quin consum o quina postura es té cap a les drogues. Partint de la realitat pròpia d’aquells a qui ens dirigim i no de la nostra. 
 
Encara que puguem o vulguem intuir les conseqüències a mitjà o llarg termini, treballarem des de situacions quotidianes vinculades a aquest. Deixar-se portar per la sensació d’urgència no sol presentar resultats favorables. Ens centrarem en les substàncies més properes o instaurades. Començarem per treballar el més proper per després poder traspassar a substàncies i realitats futures o llunyanes. O el que és el mateix: per poder treballar substàncies llunyanes és necessari haver prioritzat les properes (per exemple, en el treball amb adolescents, joves parlem bàsicament d’alcohol i porros).
 
Més enllà de les substàncies
 
El tema drogues permetrà treballar aspectes que van molt més enllà dels efectes de les substàncies i les addiccions. Entenem la prevenció en el consum de drogues com un mitjà i no com una fi per atendre altres aspectes: la responsabilització, el respecte, l’acceptació de límits, la prudència… Fomentarem una actitud de prudència. Sobretot es treballaran actituds que després poden ser útils per a altres coses de la vida. I potenciarem una postura crítica vers tot allò que col·loca però alhora descol·loca (consumisme, publicitat …). 
 
Tot plegat ha de permetre’ns treballar diferents eixos d’intervenció des d’un mateix col·lectiu: (1) Individual: oferint serveis d’atenció personalitzada; (2) en grup: incidint en tot el col · lectiu; (3) comunitari: sensibilitzant i fomentant cohesió i participació.
 
Probablement els resultats de la intervenció són difícils d’avaluar a curt termini. Tot i això: especial èmfasi en la revisió i avaluació. Pel que revisar, i si es pot -en la mesura de les possibilitats- avaluar totes les intervencions. Establint els indicadors i instruments d’avaluació. És aquí on tenim dos grans handicaps: poca evidència científica i dificultats d’avaluació. 
 
Però hi ha bones pràctiques que deixen entreveure que una bona feina evitarà molts problemes en un futur… I totes elles solen estar emmarcades en plans comunitaris de prevenció, pel que no són activitats aïllades.
 
 Font : social.cat

6 thoughts on “(Re)pensem el consum de drogues: quines propostes per a quina prevenció?”

  1. Dins l’apartat: La prevenció universal és ineficaç? es parla, de forma molt general (i potser aquí està l’error que jo li trobo), de que la prevenció universal és ineficaç i en algunes situacions pot arribar a ser contraproduent.
    Opino que cal ser molt curosos en el tipus de prevenció a la que ens estem referint. Estic d’acord que en la prevenció secundaria (un cop el consum s’ha iniciat) cal especificitat, selectivitat i indicació, però afirmar que la prevenció universal és ineficaç, em resulta un tant agosarat en tant que a col·lectius com el de la infància, potser seria més contraproduent una prevenció específica que inespecífica o universal.

  2. Quan dic que la prevenció universal és ineficaç no m’estic referint a la feta a la infància. Bàsicament em refereixo als missatges universals dirigits a tota la població i produïts per les grans campanyes que es basen, per norma, en principis i criteris poc acurats des d’una perspectiva tècnica.

    Gràcies pels comentaris.

    Salut,

    Jordi

  3. Cert, potser caldria haver especificat aquest aspecte Enric, i criticar exclusivament aquestes campanyes mediàtiques «amb poca xixa» i que penso que l’únic que persegueixen és transmetre un missatge a la població d’ «ens estem ocupant del tema eh!», però que a l’hora de la veritat fan més mal que bé.

  4. Per prevenció universal s’entén tot allò que es dirigeix a un públic generalista amb un missatge clar i evidentment enfocat a l’abstinència. No necessàriament la feta a la infància.

    Sovint es confón inespecífica amb universal. Són dos conceptes diferents. També hi ha prevenció secundària inespecífica.

    La prevenció a la infància gairebé mai és específica.

    Salut,

    Jordi

  5. Bon article Jordi!

    El tema que menys desenvolupes, i que potser ja seria motiu d’un altre post, és l’avaluació i mesurament de l’impacte d’aquesta perspectiva.
    Al meu entendre aquest és l’autèntic punt feble, és el repte o el sostre de vidre d’aquesta perspectiva.
    La perspectiva de reducció de riscos ha de ser capaç d’avaluar-se, de mostrar empíricament quins són els seus punts forts i dèbils. No és una tasca senzilla, però cal afrontar-la i, val la pena reconèixer que és una qüestió que sovint s’ha considerat secundària, o bé simplement s’ha posposat.
    Si tal com dius: “La reducció de riscos i danys ha de ser el punt de partida de qualsevol intervenció”, aleshores cal que siguem capaços de justificar empíricament quins són els seus efectes. I ho dic, sobretot, perquè sense aquesta justificació, la discussió sobre l’ús de politiques preventives “paternalistes i centrades en l’abstinència” o de “polítiques de reducció de riscos”, acaba reduïda a l’exposició de punts de vista diferents i, per tant, tots igualment acceptables.
    Val la pena reconèixer que l’avaluació de les intervencions és l’aspecte que menys es treballa i que, de retruc, això provoca que quan volem convèncer a certs agents socials que l’ús de la perspectiva de reducció de riscos és pertinent, ens adonem que, en realitat, disposem de poques “dades” que ho demostrin.
    I, clar, si la perspectiva abstencionista té algun punt fort és justament que és “evidence based”, per utilitzar les seves pròpies paraules.

    Salut,

    Marcel

Responder a e-martinez Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.