Diversitat funcional i consum de drogues

En aquest article, la psicòloga Natàlia Gonzalez entra en el difícil abordatge de les persones amb diversitat funcional consumidores de drogues i la manca de recursos i formació davant aquesta dualitat.

El consum de drogues en persones amb diversitat funcional és un fet cada cop més freqüent i, igual que passa entre la població general, algunes de les persones amb diversitat funcional que consumeixen drogues acaben desenvolupant un trastorn per ús de substàncies (TUS). Aquesta situació és relativament recent i el seu abordatge representa sovint un desafiament pels equips professionals dels serveis d’atenció a les drogodependències i a la diversitat funcional.

El terme Diversitat Funcional inclou persones amb diferents tipus de capacitats que, per les seves condicions de salut física, intel·lectual o sensorial, entre altres, presenten limitacions en la realització de les activitats bàsiques de la vida diària i en la seva participació a la comunitat. En aquest article, quan faig servir “Diversitat Funcional”, em refereixo únicament a persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID). Tot i que el terme D.F no està acceptat per la comunitat científica, moltes persones ens sentim més còmodes utilitzant-ho atès que és el que va triar la comunitat del Fòrum de Vida Independent per autodenominar-se. Fent ús del terme “Diversitat Funcional” intentem focalitzar-nos en les diferents capacitats de les persones. És un terme inclusiu i respectuós.

Però, quin tipus de dificultats trobem en la intervenció amb persones amb DF i TUS? Als centres d’atenció a persones amb diversitat funcional se sol intervenir amb relació a un altre tipus de problemàtiques; que les persones usuàries consumeixin drogues és una situació força nova i hi ha un desconeixement general sobre com abordar-la, per tant, quan es donen casos de consum de drogues, hi ha una manca de recursos i eines per poder donar una resposta adequada.

En general, des dels recursos d’atenció a la diversitat funcional no es té formació ni es coneix la xarxa d’atenció a drogodependències, fet que es tradueix en derivacions a serveis no especialitzats. En aquests casos es tendeix a intervenir fent ús dels protocols genèrics de centre, que no preveuen les característiques particulars del consum de substàncies i, en alguns serveis, si la persona que consumeix drogues no aconsegueix l’abstinència pot arribar a ser expulsada del recurs.

Pels serveis d’atenció a les drogodependències la limitació més gran rau en la dificultat per comunicar-se amb la persona amb diversitat funcional. Aquestes persones tenen limitacions cognitives que de vegades veuen compromeses les seves formes d’expressió o reflexió per ser conscients de les conseqüències del seu consum problemàtic o poden necessitar suport per comprendre i integrar la informació i les indicacions que cal fer per dur a terme el tractament. La repercussió, en la majoria de casos, és que es veu compromesa l’adherència al tractament. És difícil que aquests pacients arribin a una veritable fase de predisposició pel canvi i el tractament moltes vegades s’acaba abandonant o cronificant.

Com a dificultats agregades per als dos tipus de serveis trobem que gran part d’aquestes persones tenen un entorn familiar i social desestructurat que es tradueix en una alta vulnerabilitat social. Aquesta actua com a factor de risc per a un consum problemàtic de drogues i dificulta l’èxit del tractament.

Però la limitació que genera més dificultats és la que ve donada pels mateixos serveis. Com que no hi ha recursos especialitzats en drogodependències i diversitat funcional, molts pacients no encaixen en cap servei i queden fora de la xarxa o van rotant entre serveis i no s’acaben de vincular amb cap d’ells.

I, per què aquesta situació és més freqüent en l’actualitat? Fa molts anys que el col·lectiu pateix discriminació i invisibilització i malgrat que amb el temps s’han implementat algunes millores que han facilitat la seva inclusió a la comunitat, en altres àmbits encara queda molta feina a fer per adaptar i millorar l’atenció.

Fins a les darreres dècades del segle passat els serveis residencials per a persones amb diversitat funcional estaven aïllats dels nuclis urbans. Aquesta segregació social contribuïa a perpetuar la invisibilització del col·lectiu i, paradoxalment, actuava com a factor protector pel consum de drogues. Als darrers anys s’ha apostat per la desinstitucionalització i els serveis residencials han evolucionat cap a la inclusió a la comunitat. Aquest canvi ha aconseguit una millora en la qualitat de vida de les persones i, quant al terreny que analitzem, ha facilitat l’accessibilitat a les substàncies.

També és un fet important destacar que, històricament, les persones a les quals s’atenia en serveis residencials per a diversitat funcional tenien nivells de discapacitat molt alts i requerien molt suport físic per realitzar les activitats de la vida diària, tals com desplaçar-se, dutxar-se, menjar, vestir-se o desvestir-se. Als darrers anys el perfil de persones usuàries dels serveis d’atenció a la diversitat funcional ha anat canviat i les persones que accedeixen a aquests recursos són cada cop més autònomes, amb nivells baixos de discapacitat intel·lectual i moltes vegades amb problemes de conducta associats. El perfil de persona amb discapacitat associada a una síndrome genètica (síndrome de Down, síndrome de Prader Willy, síndrome de Cornelia de Lange…) cada vegada és menys freqüent i actualment ens trobem amb molts casos de persones que van ser diagnosticades de discapacitat intel·lectual durant alguna etapa de la infància.

Aquesta diferència de perfils fa que la problemàtica i les necessitats de suport que presenten les persones sigui molt variada. El model d’atenció ha evolucionat amb el pas del temps i actualment ens trobem amb un model inclusiu, obert, centrat en la persona i que posa èmfasi en l’autodeterminació.

Aquests factors que han aportat grans millores en la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional també han transformat alguns dels factors de protecció en factors de risc per a l’ús i l’abús de drogues.

Com podríem millorar l’abordatge d’aquesta problemàtica? Les meves propostes de millora en forma de decàleg.

1. Cal que els i les professionals dels serveis de les dues xarxes tinguin formació en drogodependències i en discapacitat intel·lectual i del desenvolupament.

2. Les persones amb diversitat funcional que fan consum abusiu de drogues tenen majoritàriament una intel·ligència límit o una discapacitat intel·lectual lleu. És fonamental fer accions preventives amb aquesta població des d’edats primerenques.

3. Vistes les dificultats d’adherència al tractament i les limitacions per encaixar en els recursos és molt important poder fer coordinacions entre serveis i treball en xarxa.

4. A causa de les característiques especials de les persones amb diversitat funcional ajudaria tenir un protocol d’actuació específic per atendre aquests casos.

5. A la seva vida diària, les persones amb diversitat funcional necessiten suports en algunes àrees. Per facilitar la comunicació i la comprensió del tractament seria interessant disposar de material adaptat a les consultes, senyalitzant els espais amb cartells SPC (Sistemes de Pictogrames de Comunicació) i adaptant el material amb SAAC (Sistemes Alternatius i Augmentatius de la Comunicació), sistema de pictogrames o lectura fàcil.

6. És fonamental que aquests/es pacients tinguin una ocupació diürna. Ja sigui a un centre ocupacional, a una empresa ordinària, a un CET (Centre Especial de Treball), a cursos de formació, espais socials, centres de dia, tallers… L’ocupació actua com un factor protector i és un aspecte clau que hauríem de poder garantir.

7. Cal fer una inversió en recerca. Hi ha pocs estudis que s’hagin centrat en aquesta problemàtica.

8. És necessari un treball terapèutic i un entrenament en habilitats personals i socials des de la infància per potenciar els factors de protecció. Treballar la comunicació assertiva, la resolució de conflictes, l’autoestima, l’autoconcepte i el reconeixement de la pressió grupal és bàsic per a una bona evolució si s’inicia un consum de drogues.

9. La família té un paper molt rellevant a l’inici i l’evolució del consum. És necessari conscienciar sobre la importància de la supervisió i la implicació en el tractament. Seria interessant fer tallers de prevenció amb famílies i entitats tutelars.

10. Potenciar l’abordatge conductual, adaptar el tractament i realitzar sessions terapèutiques més curtes, en clau de seguiment, focalitzades en treballar la conducta i l’establiment de límits en comptes de posar tant de pes en el fet cognitiu i reflexiu.

Finalment i no menys important, recordar que hi ha un gran nombre de persones que queda fora del circuit i seria interessant disposar de serveis especialitzats en atenció a persones amb diversitat funcional i trastorn per ús de substàncies. Això garantiria que es continuessin obtenint millores per a la seva qualitat de vida.

Natalia González Hernando

Natalia González Hernando

Experta en avenços en habilitats per a liderar i especialitzada en anàlisi i conducció de grups i drogodependències per la Universitat de Barcelona. Ha treballat 11 anys en serveis residencials i ocupacionals d’atenció a persones amb diversitat funcional. La seva principal línia de recerca és la detecció de necessitats per millorar l’atenció a persones amb diversitat funcional i consum problemàtic de drogues. Actualment exerceix la seva feina com a docent i realitza formació sobre diversitat funcional.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.