S’ha descobert el que probablement causa l’addicció, i no és el que tu creus

adiccion prevencio drogas periferics

En aquest llarg però interesant article de Johann Hari es posa en entredit el concepte d’addicció i mostra una nova forma d’enfocar la dependència més enllà de la substància.

adiccion prevencio drogas periferics

Ara fa cent anys que les drogues es van prohibir per primera vegada. En tot aquest segle de guerra contra les drogues, els nostres professors i governs ens han explicat una història sobre l’addicció. Aquesta història està tan arrelada en la nostra ment que ja la donem per bona. Sembla una cosa òbvia. Sembla manifestament cert. Fins que fa tres anys i mig vaig començar un viatge de 48.000 quilòmetres amb el meu nou llibre, Chasing The Scream: The First And Last Days of the War on Drugs, per descobrir el que realment impulsava la guerra contra les drogues, o això creia. No obstant, el que vaig aprendre en el camí és que …

gairebé tot el que ens han explicat sobre l’addicció és fals; hi ha una història diferent a punt de ser explicada, si és que estem disposats a escoltar-la.

Si absorbim aquesta nova història, haurem de canviar molt més que la guerra contra les drogues. Haurem de canviar-nos a nosaltres mateixos.

Jo ho vaig aprendre d’una barreja extraordinària de gent que vaig conèixer en els meus viatges. Dels amics supervivents de Billie Holiday, que em van ajudar a entendre que el fundador de la guerra contra les drogues la va assetjar i va contribuir a matar-la. D’un metge jueu, al qual van treure d’un gueto de Budapest sent un nadó per després revelar els secrets de l’addicció sent adult. D’un camell de crac transsexual de Brooklyn que va ser concebut quan la seva mare, addicta al crac, va ser violada pel seu pare, un agent de policia de Nova York. D’un home a qui un dictador torturador la va retenir en un pou durant dos anys i després va ser elegit president de l’Uruguai per a donar començament al final de la guerra contra les drogues.

Tenia un motiu prou personal per voler saber aquestes respostes. Un dels meus primers records de nen és intentar despertar a un familiar i no ser capaç. Des de llavors, li he donat voltes al misteri essencial de l’addicció: què fa que algunes persones es quedin fixes en una droga o en un comportament sense poder parar? Com ajudem a aquestes persones a que tornin? A mesura que em vaig fer gran, un altre dels meus familiars propers va desenvolupar una addicció a la cocaïna i jo vaig tenir una relació amb un addicta a l’heroïna. Vaja, que estic familiaritzat amb l’addicció.

Si al principi m’haguessis preguntat què provoca l’addicció a les drogues, t’hauria mirat com si fossis idiota, i hauria dit: “Doncs les drogues”.

Només cal rascar. Vaig pensar que el portava veient tota la meva vida. Tots ho podem explicar. Imagina que tu i jo i altres 20 persones que passen pel carrer prenguessin una potent droga durant 20 dies. Aquestes drogues tenen substàncies químiques molt addictives, així que si ho deixéssim el dia 21, el nostre cos necessitaria aquestes substàncies. Tindríem un mono terrible. Seríem addictes. Això és el que significa l’addicció.

Una de les formes en què aquesta teoria es va establir per primera vegada va ser mitjançant experiments de rates, que es van injectar en la ment dels americans a la dècada dels 80 amb una famosa publiicació de Partnership for a Drug-Free America. Potser ho recordeu. L’experiment és simple. Posa una rata en una gàbia amb dues ampolles d’aigua. Una només amb aigua. L’altra amb heroïna o cocaïna diluïda. Gairebé totes les vegades que portis a terme aquest experiment, la rata s’obsessionarà amb l’aigua amb droga i tornarà a per més fins que mori.

L’anunci explica: “Una sola droga és tan addictiva que nou de cada deu rates de laboratori la consumiran. Cada vegada més. Fins a la mort. Es diu cocaïna. I pot fer-te el mateix a tu”.

No obstant això, en els setanta, un professor de Psicologia de Vancouver anomenat Bruce Alexander va descobrir una cosa estranya en aquest experiment. La rata està sola a la gàbia. No té res més a fer a part de prendre drogues. ¿Què passaria, es preguntava, si s’intentés d’una altra manera? Llavors, el professor va construir un parc per a rates (Rat Park). Es tracta d’una gàbia de diversió en la qual les rates tenien pilotes de colors i el millor menjar per rates i túnels per córrer i molts amics: tot el que una rata voldria. Alexander volia saber què passaria.

Al parc de rates, totes van provar els dos pots d’aigua perquè no sabien què contenien. Però el que va succeir va ser sorprenent.

A les rates que portaven una bona vida no els va agradar l’aigua amb droga. En general, evitaven beure i consumien menys d’un quart de les drogues que prenien les rates aïllades. Cap va morir. Mentre que les rates que estaven soles i infelices es van fer addictes, no li va passar el mateix a cap de les que vivia en un entorn feliç.

Al principi vaig pensar que era només una particularitat de les rates, fins que vaig descobrir que a la vegada estava tenint lloc un experiment equivalent en humans. Es deia la Guerra del Vietnam. La revista Time va informar que el consum d’heroïna era “tan comú com mastegar xiclet” entre els soldats nord-americans, i hi ha evidències clares que el recolzen: un 20% dels soldats nord-americans havia desenvolupat addicció a l’heroïna allà, segons un estudi publicat en els Arxius de Psiquiatria General. Moltes persones estaven comprensiblement aterrides; creien que un gran nombre d’addictes tornaria a casa quan acabés la guerra.

No obstant això, un 95% dels soldats addictes -d’acord amb el mateix estudi- va deixar les drogues. Molt pocs es van sotmetre a rehabilitació. Van passar d’una terrorífica gàbia a un lloc agradable, de manera que ja no volien prendre drogues.

El professor Alexander defensa que aquest descobriment és un profund repte tant per a la visió de dretes que l’addicció és un fracàs moral a causa dels excessos hedonistes, com per la visió liberal que la malaltia és una malaltia que té lloc en un cervell químicament segrestat.

De fet, defensa que l’addicció és una adaptació. No ets tu. És la teva gàbia.

Després de la primera fase de Rat Park, el professor Alexander va continuar amb les seves proves. Va repetir els primers experiments, en els quals les rates estaven soles i consumien la droga de manera compulsiva. Va deixar que la consumissin durant 57 dies. Després les va treure de l’aïllament i les va situar al parc per rates. Volia saber si en caure en aquest estat d’addicció, el cervell està tan segrestat que és impossible recuperar-se. Les drogues s’apoderen de tu? De nou, el que va passar va ser sorprenent. Semblava que les rates tenien símptomes d’abstinència, però aviat van deixar de consumir tantes drogues i van tornar a portar una vida normal. La gàbia bona les va salvar. Les referències completes de tots els estudis que cito són al llibre.

Quan em vaig assabentar, em vaig quedar impactat. Com podia ser? Aquesta nova teoria és un atac tan radical sobre el que sempre ens han dit que sembla impossible, irreal. Però com més científics entrevistava i més estudis llegia, més coses descobria que semblaven no tenir sentit, llevat que es tingués en compte aquest nou enfocament.

Aquest és un exemple d’un experiment que passa al teu voltant i que potser també et passi a tu algun dia. Si surts avui a córrer i et trenques el maluc, probablement et donin diamorfina, el nom metge de l’heroïna. A l’hospital hi ha molta gent que rep heroïna com calmant per un llarg període. L’heroïna que et dóna el metge té una puresa i potència molt més gran que la de l’heroïna que es consumeix al carrer, que venen i adulteren els delinqüents. Per tant, si l’antiga teoria de l’addicció és certa -les drogues la provoquen; fan que el teu cos les necesite-, llavors és obvi que hauria de passar. Un munt de gent, en sortir de l’hospital, aniria pels carrers demanant heroïna per seguir amb el seu hàbit.

Però aquí està el estrany: que, virtualment, mai passa. El doctor canadenc Gabor Mate va ser el primer a explicar-me que els consumidors clínics el deixen sense més, tot i que s’han estat drogant durant mesos. La mateixa droga, utilitzada durant el mateix període de temps, converteix els usuaris del carrer en addictes desesperats, mentre que no afecta els pacients mèdics.

Si segueixes creient -com em passava a mi abans- que l’addicció està provocada per substàncies químiques, això et resultarà incomprensible.

Però si creus la teoria de Bruce Alexander, el puzle comença a cobrar sentit. Els addictes de carrer són com les rates de la primera gàbia, aïllats, sols, amb una sola via d’escapament a la seva disposició. El pacient metge és com les rates de la segona gàbia. Torna a casa a una vida envoltada per la gent que estima. La droga és el mateix, però l’entorn és diferent.

Això ens dóna una visió que va molt més enllà de la necessitat d’entendre els addictes. El professor Peter Cohen defensa que els éssers humans tenen una necessitat profunda d’afecció i de crear vincles. És així com obtenim satisfacció. Si no podem connectar amb les persones, connectarem amb qualsevol cosa que trobem, el brunzit d’una ruleta o la punxada d’una xeringa. Afirma que hauríem de deixar de parlar sobre “addicció” en general per començar a cridar-ho “afecció”. Un addicte a l’heroïna s’ha adherit perquè no ha pogut vincular amb una altra cosa fins a aquest punt.

Per tant, l’oposat a l’addicció no és la sobrietat. És la connexió humana.

Quan em vaig assabentar de tot això, vaig descobrir que a poc a poc m’estava convencent, però em seguien assaltant alguns dubtes. ¿Deien aquests científics que les substàncies addictives no tenien res a veure? Llavors em van explicar que pots fer-te addicte al joc i ningú pensa que t’injectes un paquet de cartes a les venes. Pots tenir tot tipus d’addiccions sense que impliquin cap component químic. Un dia vaig anar a una reunió de Jugadors Anònims a Las Vegas (amb el permís de tots els presents, que sabien que hi era per observar) i vaig veure que eren tan addictes com els cocaïnòmans i heroïnòmans que coneixia. I tot i així, no hi havia substàncies químiques addictives pel mig.

Amb tot, em seguia preguntant si els components químics exercien algun paper. Resulta que hi ha un experiment que donava la resposta precisa, i que vaig aprendre gràcies al llibre The Cult of Pharmacology, de Richard DeGrandpre.

Tothom sap que fumar tabac és un dels hàbits més addictius. Les substàncies químiques del tabac procedeixen d’una droga anomenada nicotina. Quan es van crear els pegats de nicotina a principis dels noranta, va créixer l’optimisme: els fumadors podrien satisfer la seva addicció sense patir els efectes perniciosos (i mortals) dels cigarrets. Serien alliberats.

No obstant això, el Departament del Cirurgià General va revelar que el 17,7% dels fumadors són capaços de deixar-ho usant pegats de nicotina. Això té la seva importància. Si les substàncies químiques porten al 17,7% de l’addicció, com això demostra, són milions de vides arruïnades a nivell mundial. Això vol dir que la història que ens han explicat que La Causa de la Addicció són les substàncies addictives és veritable, però és només una petita part d’un panorama molt més gran.

Tot això té grans implicacions en la guerra contra les drogues que porta lidiándose tot un segle. Aquesta guerra massiva que, com he vist, mata gent des de Mèxic a Liverpool, està basada en l’afirmació que necessitem eradicar físicament un munt de substàncies químiques que intercepten el cervell de la gent i provoquen addicció. Però si les drogues no són la causa de l’addicció -si, en realitat, és la desafecció el que la provoca, torna a resultar incomprensible.

Per irònic que sembli, la guerra contra les drogues realment s’incrementa totes aquestes causes de l’addicció.

Per exemple, vaig anar a una presó a Arizona, Tent City, on els presos estan aïllats en diminutes coves de pedra (The Hole [El Forat]) durant setmanes per castigar-los per l’ús de drogues. És la recreació humana més pròxima a les gàbies que garantien l’addicció mortal de les rates. Quan aquests presoners surtin, no tindran possibilitats de treball pels seus antecedents penals; estaran fins i tot més aïllats. És el que he comprovat a través de totes les històries humanes que he descobert al llarg i ample del món.

Hi ha una alternativa. Es pot construir un sistema dissenyat per ajudar els addictes a reconnectar amb el món i deixar enrere les seves addiccions.

No és una cosa teòrica. Està passant. Ho he vist. Fa gairebé 15 anys, Portugal tenia un dels pitjors problemes de drogues a Europa: l’1% de la població era addicta a l’heroïna. Van provar una guerra contra les drogues i el problema no va fer més que empitjorar. Llavors van decidir fer alguna cosa radicalment diferent. Van pensar despenalitzar totes les drogues i utilitzar tots els diners que abans gastaven en aturar i empresonar als drogoaddictes a reinserir i reconectarlos amb els seus propis sentiments i amb la societat. El pas més important és aconseguir-los un allotjament segur i un treball perquè tinguin un objectiu en la vida i una mica pel que aixecar-se cada matí. Jo vaig veure com els ensenyaven en clíniques càlides i acollidores a reconnectar amb els seus sentiments després d’anys de trauma i de silenci amb les drogues.

Em vaig assabentar que un grup d’addictes va rebre un préstec per crear una empresa de mudances. Eren un grup, tots connectats entre si i amb la societat, responsables de la cura de cada un.

Els resultats de tot això ara són aquí. Un estudi independent del British Journal of Criminology va descobrir que des que es va assolir la despenalització, havia disminuït l’addicció, i l’ús de drogues injectades havia baixat un 50%. Repeteixo: l’ús de drogues injectades es va reduir un 50%. La despenalització ha estat un èxit tan evident que molt poques persones a Portugal volen tornar a l’antic sistema. El que més campanya va fer contra la despenalització al 2000 va ser Joao Figueira, inspector en cap del cos de narcòtics de Portugal. Va fer totes les advertències nefastes que s’esperarien del Daily Mail o de Fox News. Però quan vam estar junts a Lisboa, em va dir que no va passar res del que havia predit … i que ara espera que tothom segueixi l’exemple de Portugal.

Això no només afecta les persones drogoaddictes a les que estimo. És rellevant per a tots nosaltres, perquè ens obliga a pensar de forma diferent sobre nosaltres mateixos. Els éssers humans són animals de vincles. Necessitem afecció i amor. La frase més sàvia de tot el segle XX va ser el “connecta tan sols”, d’EM Forster. Però hem creat un entorn i una cultura que ens impedeix la connexió, o que ofereix només la paròdia d’això a través d’internet. L’augment de l’addicció és un símptoma d’una malaltia més profunda de la forma de vida que portem, que dirigeix constantment la nostra mirada cap al proper objecte brillant que hauríem de comprar en lloc de cap dels éssers humans que ens envolten.

L’escriptor George Monbiot l’ha anomenat “l’era de la soledat”. Hem creat societats humanes en què és més fàcil que mai que la gent no tingui connexions humanes. Bruce Alexander, el creador de Rat Park, em va dir que durant molt de temps hem estat parlant exclusivament de la recuperació de l’addicció de forma individual. Ara hem de parlar de la recuperació social, la manera en què tots ens recuperem, units, de la malaltia de l’aïllament que ens envaeix com una espessa boira.

Però aquesta nova prova no només suposa un repte políticament parlant. No només ens obliga a canviar la ment. Ens obliga a canviar el nostre cor.

Estimar un addicte és realment dur. Quan mirava als addictes als que estimo, sempre estava temptat de seguir els consells per a un amor difícil promoguts pels realities com Intervention (digues-li a l’addicte que es reposi o desfés-te d’ell). El seu missatge és que hauríem d’evitar als addictes que no ho deixaran. És la lògica de la guerra contra les drogues, importada a les nostres vides privades. No obstant això, vaig aprendre que així només augmentarà la seva addicció i acabaràs perdent. Vaig arribar a casa decidit a unir-me més que mai als addictes que coneixia, per fer-los saber que els estimo de forma incondicional, independentment de si el deixen o si no poden deixar-ho.

Quan vaig tornar del meu llarg viatge, vaig mirar al meu exnòvio, amb síndrome d’abstinència, tremolant al llit de convidats, i vaig pensar en ell d’una altra manera. En l’últim segle, hem estat cantant cançons de guerra sobre addictes. Mentre li assecava el front, es va acudir que hauríem haver cantat cançons d’amor.

La història completa del viatge de Johann Hari -narrada a través de les històries de la gent que conegué- es pot llegir en el seu llibre ‘Chasing The Scream: The First and Last Days of the War on Drugs‘, publicat per Bloomsbury. El llibre ha rebut elogis de tot el món, des Elton John fins Glenn Greenwald, passant per Naomi Klein. Pots llegir més sobre el llibre en www.chasingthescream.com.

 

Johann Hari Headshot
 Hazte fanAutor de ‘Chasing The Scream: The First and Last Days of the War on Drugs’

Font original : huffington post

Deja un comentario