És possible normalitzar les drogues sense passar-se de la ratlla?

David Pere Martínez Oró

Entrevista al psicòleg social David Pere Martínez Oró sobre la normalització del consums recreatius de drogues.

[box] La gran majoria de persones que consumeixen drogues per motius recreatius són, segons assenyala David Pere Martínez Oró, previnguts, individus que mantenen el consum dins l’esfera privada i no donen explicacions a la feina o en altres contextos. En el cas concret del cànnabis però, cada cop hi ha una part de la població amb actitud transformadora, que pren part activa en la normalització social del consum.

El discurs que defensa aquest investigador en el seu llibre «Sense passar-se de la ratlla. La normalització dels consums de drogues» (Edicions Bellaterra) pot semblar d’entrada xocant pel lector que hagi begut durant anys de l’eslògan “No a les drogues”.

Ell pertany al corrent cada cop més ampli de professionals que sostenen que les actituds i polítiques basades en la prohibició i el càstig al consum de drogues s’han demostrat ineficients per combatre els problemes que es busca eradicar. [/box]

Comencem l’entrevista citant una frase del seu llibre, que ara es publica en castellà:

“A l’actualitat la major part dels problemes relacionats amb les drogues són producte de la construcció social del problema”.

 Aquesta és una frase que atenta directament contra la lògica prohibicionista que ens allunya d’una anàlisi sensata i crítica dels consums. Perquè ens han venut que, el què genera el problema de les drogues són les substàncies en si. Tot i que s’hagi pogut fer amb la millor de les intencions, la resposta que s’ha donat ha estat criminalitzar conjunts sencers de població com els presos o els joves estigmatitzats.

La resposta prohibicionista no és sensata a la realitat. És un discurs que funciona amb el tipus de gent que no té cap necessitat d’aproximar-se a les drogues. Pels qui, pel motiu que sigui, decideixen aproximar-s’hi, el discurs que funciona és el que jo defenso, el normalitzador.

Que la gent tingui clar que les drogues tenen uns efectes plaents però també una cara B i com gestionar els usos i les substàncies en el qual hem de posar èmfasi com a element preventiu i educatiu.

“La societat ha d’avançar cap a una altra relació amb les drogues, una relació més sensata i alliberada del pes de la moral”

 

Com s’aconsegueix aquest canvi de mentalitat en persones que sempre han vist el consum de drogues com a perjudicial en el seu conjunt?

 

La posició de les persones no consumidores és clau en el procés de normalització de les drogues, perquè cal estendre una mirada que toleri i entengui els consums com a una àmplia gamma de possibilitats i usos, i rebutgi el discurs basat en el prohibicionisme, l’abstinència o l’associació amb problemes, totalment dicotòmic i irracional.

 

Se’t podria acusar de fer apologia de l’ús de les drogues? Penso per exemple en els pares que mai van consumir durant la seva joventut i ara tenen un fill o filla adolescent que els caps de setmana s’emborratxa i fuma porros amb els amics. Al llegir-se aquest llibre pot ser que la primera reacció sigui posar-se les mans al cap. Què els diries?

 

Que es preocupin tot el que vulguin. En tot cas, el primer és empatitzar, entendre la preocupació del pare i veure, com explica el llibre, que hi ha tota una amalgama de posicions davant els consums. És normal que es creï alarma quan hi ha indicis de problemes.

Hi ha tot un seguit d’eines preventives que els pares han de tenir per saber avaluar el tipus de consum del seu fill. S’emborratxa? Cada quan? Quines són les conseqüències? Hi ha una relació directa entre els seus resultats acadèmics i el consum o es pot vincular a altres causes?

També se li ha de dir al pare o a la mare que les eines prohibitives derivades de l’antic discurs dicotòmic s’han de superar. La gran majoria dels adolescents juguen amb el consum com una part de l’experimentació amb els límits.

 

Al llibre assenyales que si el consum de drogues es normalitza, aquest consum pot deixar de significar un acte de transgressió entre els joves i per tant, buscaran altres vies d’exploració dels seus límits. A menor percepció de prohibició, menor atractiu com a element transgressor?

 

Que una substància estigui normalitzada redueix el seu atractiu transgressor. S’ha detectat una disminució del consum de cànnabis entre els joves. I no és deu a l’èxit de les polítiques prohibicionistes sinó a canvis socioculturals.

Abans les drogues formaven part d’un ritual de pas a la vida adulta. Avui, les noves tecnologies i la societat de consum s’estan apropiant d’aquest ritual

A l’actualitat existeix una gran pressió consumista per adquirir molts productes de moda i estètica que et facin sentir jove. Davant d’aquestes prioritats en la despesa, les drogues ocupen la posició 40 al Baròmetre del CIS, per tant, baixíssima. Avui en dia la primera despesa que tenen els adolescents és la tarifa del mòbil. La primera cosa que es motiven a pagar ells mateixos. Seguit de l’oci i per exemple els anticonceptius. Davant d’aquestes noves despeses, això fa baixar l’oportunitat per comprar drogues.

“De cara als joves, que una substància estigui normalitzada redueix el seu atractiu transgressor”

 

Si parlem de bons i mals usos recreatius, com establir la línia entre uns i altres? Quan hi hagi addicció?

 

Els elements centrals per diferenciar els consums potencialment problemàtics són diversos: la freqüència, la intensitat, el temps de consum,  el context, els efectes i les motivacions per les quals es consumeix, la grupalitat i finalment la gestió de les conseqüències negatives. En cap moment es pot generalitzar, tot depèn de cada persona.

El què limita en general els bons i mals usos són la freqüència i la intensitat de consum. Per exemple hi ha gent que pot consumir durant anys speed, cocaïna i èxtasi els dissabtes per la nit amb els amics i no tenir cap mena de problema. El diumenge dorm i dilluns va a treballar i compleix amb tots els aspectes de la seva vida. Una altra persona amb un consum continuat durant setmanes pot acabar deixant la feina, augmentant el consum per sentir-se millor i acabar tenint problemes.

El que normalitza les persones és complir amb les obligacions i responsabilitats, no tenir problemes econòmics, relacionals, judicials, policials… és a dir, que el consum de drogues només impliqui la cara A, el consum plaent. Sempre hi haurà efectes i danys de la cara B, com una “baixón”, la ressaca… són efectes que s’assumeixen com el peatge a pagar per obtenir la cara A. Però depèn molt de l’entorn. És l’entorn el que ajuda a definir els consums problemàtics.

 

Estaries d’acord en afirmar que es tracta d’una qüestió de llibertats individuals però també d’autocontrol?

 

Totalment. El consum s’ha de conjugar amb un estil de vida que va més enllà dels consums. La responsabilitat i l’autocontrol són els elements centrals.


Creus que és possible una societat on es consumeixin drogues però sense consums problemàtics?

 

La resposta ràpida és no. La resposta utòpica és sí. Seria possible si acabéssim amb molts altres problemes socials: la pobresa, els barris marginals… això és el què defineix la carrera d’una persona. Si una persona es sociabilitza en precari, el risc d’acabar en problemes és més alt.

Fins que no s’acabi amb problemes com la precarietat laboral, la incertesa vers el futur, la pobresa i la ruïna existencial i emocional de les persones, sempre tindrem possibilitat que acabin tenint problemes amb les drogues. De moment és inevitable. Això no ens pot fer desistir de donar eines als consumidors perquè aprenguin a gestionar els seus consums.


Una vegada una professional de l’àmbit de les drogodependències em va dir que la finalitat última de la seva entitat era deixar d’existir perquè això voldria dir que ja no serien necessaris. Com seria el teu ideal de país on el consum de drogues estigués normalitzat?

 

N’ hauríem de deixar de parlar. Que no hi hagués necessitat de recursos assistencials perquè ningú desenvoluparia problemes, cosa impossible de moment, és clar. Però com que les drogues estaran en la nostra societat, sempre necessitarem de recursos preventius i educatius en l’àmbit de les drogues.

Les drogues haurien d’estar regulades com el tabac o l’alcohol, on també existeix un perill d’abús. Que la gent en pogués comprar o cultivar amb normalitat sense ser una activitat vinculada al narcotràfic.


Al llibre també afirmes que veus bastant probable que el procés de normalització porti a l’aparició d’altres clubs de consum de substàncies seguint el model del cànnabis.

 

Per què no? Per què hi pot haver associacions de catadors de vi o clubs de cànnabis i no tenir els amics de l’opi o de l’èxtasi?


Què li diries a una persona que pensi que la normalització de les drogues disminuiria la percepció de risc i de retruc n’augmentaria el consum?

 

Hem de partir del fet que en el nostre context, qui vol fumar porros o vol drogar-se ho pot fer. Les mesures del control de l’oferta, òbviament la limiten, però en cap moment han deixat de donar-se els consums. Els resultats de l’enquesta espanyola sobre drogues (EDADES) mostren com la majoria de la gent considera fàcil o molt fàcil accedir a la droga i entre els que ho consideren difícil no hi ha un interès real ni per les drogues ni per consumir-ne.

A més, dir que augmentarien els consums i els problemes també és una falta de respecte a la ciutadania perquè sembla que ve a dir que si la gent pot comprar drogues, les comprarà. El més greu de tot és que es doni per fet que tindrien problemes, com si no es sabessin controlar com adults. La gent que vol comprar drogues ara també les pot comprar.

“Dir que amb la normalització augmentarien els consums i els problemes també és una falta de respecte a la ciutadania”

Pel que fa a la percepció de risc, està molt mal avaluada. A l’EDADES, quan es pregunta a la gent de manera general si el consum de drogues és una problemàtica, se sol contestar afirmativament. Però paral·lelament, en les enquestes del CIS, les drogues se situen molt avall a la llista dels principals preocupacions de la població. Aquest fet demostra una dissonància total en l’avaluació del risc.

El risc és inherent a la vida i a la condició humana. Els què ens ha fet avançar com a societat és la presa de riscos amb una certa precaució. Sempre al llarg de la història hi ha hagut decisions que han comportar danys.


Avui es tolera que un estudiant en època d’exàmens prengui una beguda energètica o més d’una per aguantar la nit en vetlla. Aquest fet està acceptat socialment però si en comptes d’això decideix consumir una droga no fiscalitzada el judici per part de l’entorn no és el mateix.

 

A finals dels 70 i principis dels 80 molts joves van consumir amfetamines durant els estudis perquè no hi havia cap estigma. Ara això et generarà problemes socials per culpa de l’estigma.

Potser a nivell de salut, si ara un estudiant es prengués una dosi moderada d’amfetamina pura no seria tan prejudicial per a la seva salut com prendre’s moltes begudes que porten una quantitat ingent de sucre, cafeïna i altres substàncies.


Suposo que al final la distinció que fa molta gent és si la substància acaba generant molta addicció o no…

 

L’addicció és com l’element fetitxe, el que s’ha d’evitar. Però l’addicció és un últim estadi i si es treballa bé, entre altres coses el control informal, no s’ha d’arribar a aquest punt tant amb l’alcoholisme com amb altres substàncies. A més, hi ha consums problemàtics que no tenen res a veure amb l’addicció.


M’agradaria comentar la següent frase del llibre: “Si els consumidors obviessin el control i busquessin el plaer infinit els problemes amb les drogues serien incalculables”.

 

És inherent a la condició humana. El comú dels mortals volem gaudir dels plaers sense tenir problemes, tenir moments agradables i passar-ho bé. De tota aquesta gent, alguns opten per les substàncies. Però la gent regula els seus consums per continuar essent responsable amb la seva vida.


Es pot ser de l’opinió que qui recorre a substàncies acudeix a elles per omplir mancances de diferents naturaleses…

 

És un prejudici. Pot ser-ho però hi ha una part de realitat. Una buidor, debilitat o mancança de tipus personal, alguna cosa hi ha en una minoria de la població.

Hi ha un element central en els consums que és el concepte de grupalitat. La gent necessita formar part d’un col·lectiu i especialment a l’adolescència. Hi ha certa gent que en certs moment entén que per formar part d’aquell grup de persones han de prendre determinada substància. Hi ha gent que pot entendre que és una manera de generar més afinitats. Però la gent consumidora amb dèficits emocionals és una minoria.

La majoria consumeix perquè vol. La pressió grupal és anecdòtica però es dóna en especial a l’adolescència.


Existeix quòrum sobre aquest tema entre els professionals?

 

Ara dins de l’àmbit professional preval la resposta tècnica i sanitària però a l’imaginari col·lectiu continua prevalent la concepció moral de les drogues.

Dins el sector de les drogues hi ha opinions divergents respecte el discurs de la normalització. D’una banda un sector defensa el discurs de la reducció de danys (que és un discurs de la normalització), que parteix del fet que les substàncies estan presents en el nostre context. A partir d’aquí es treballa perquè generin els mínims danys possibles.

L’altre corrent, el prohibicionista es basa en fer el possible per eradicar les drogues del nostre context. En el context professional és difícil trobar prohibicionistes purs, el que trobem és el que anomeno «prohibicionistes científics». Persones que, vistos els pobres resultats del prohibicionisme dur, sostenen que falten evidències científiques i una millor avaluació basada en dades, és a dir, com que el prohibicionisme moral ha fallat, atribueixen l’error a la falta de cientificitat a la prevenció especialment. Per tant, si s’apliquen programes preventius basats en l’evidència (positivista), els resultats milloraran.

El prohibicionisme científic amaga qüestions morals sota raons científiques, però només representa una pròrroga de les actuals polítiques perquè tard o d’hora s’haurà d’afrontar una mirada sensata cap els consums que eviti els danys del prohibicionisme.


Què en penses de l’estatus de droga legalitzada que tenen l’alcohol i el tabac?

 

El que més ens ha de preocupar – i no alarmar –  és l’alcohol. Si tenim substàncies fiscalitzades i no fiscalitzades es deu a processos socioculturals i històrics. Per exemple la OMS (Organització Mundial de la Salut) sempre ha considerat que la marihuana no havia d’estar a la llista de les drogues més dures però per una qüestió moral dels qui gestionaven la Comissió de Drogues a les Nacions Unides es va classificar a la llista I. La moral té un pes essencial en la manera com ens relacionem amb les drogues i com jutgem als qui en consumeixen.


M.Cebrián

 

[box] David Pere Martínez Oró és Doctor en Psicologia Social. És coordinador de la Unitat de Polítiques de Drogues de la Universitat Autònoma de Barcelona i professor consultor a la UOC a més de responsable del Observatorio Etnográfico de Drogas. Editor del llibre col·lectiu «De Riesgos y placeres. Manual per entender las drogas». Treballa en el pròxim llibre titulat «Del tabú a la normalización. Família, comunicación y prevención». «Sense passar-se de la ratlla. La normalització dels consums de drogues» es publicarà aquest mes de juny en castellà.[/box]

[box type=”info”] *L’heroïna, per les seves particularitats, queda exclosa dels consums recreatius en què es centra el llibre.[/box]

DPMO
L’investigador David Pere Martínez Oró
normalitzacio-drogues-david-pere-martinez-oro
Portada del llibre recentment publicat per l’autor.

 

 

Deja un comentario