Pages Navigation Menu

Informació sobre drogues i prevenció

Del tabú a la prevenció basada en la normalització

David Pere Martinez Oró analitza en el seu darrer llibre la prevenció per part de pares i mares que han viscut el consum  com quelcom normalitzat.

 

del-tabu-a-la-normalizacion-

Com prevenir als meus fills /es dels consums quan jo he estat consumidor de drogues fiscalitzades?

El procés de normalització de les substàncies fiscalitzades produït en les darreres dues dècades ha provocat múltiples conseqüències, tant en les polítiques de drogues com en les estratègies de prevenció i assistència. En el present text vull abordar una d’aquestes conseqüències, encara que bastant dissimulada per les mirades professionals, però que considero molt important per millorar les estratègies preventives dirigides a les famílies. Estic parlant de les mares i els pares que són o foren consumidors de drogues, especialment de cànnabis. El que segueix a continuació no deixa de ser una compilació, breu i segurament insuficient, de les idees principals del llibre «Del tabú a la normalització. Famílies, comunicació i prevenció del consum de drogues » .

La irrupció dels consums recreatius de drogues entre la joventut espanyola convertí la família en el baluard antidrogues. La societat la conceptualitzà com la institució més important a l’hora de protegir els joves de la terrible amenaça que suposava «la Droga». Durant els setanta, vuitanta i noranta, els pares i mares dels adolescents i joves estaven extremadament allunyats de la realitat dels consums de drogues. El seu oci juvenil havia estat escàs, per no dir nul, i les úniques substàncies conegudes era l’alcohol i el tabac. La minsa informació disponible era la que oferien els mitjans de comunicació en clau tremendista i alarmant. La por era l’emoció dominant quan es parlava del fenomen dels consums de drogues i el rebuig l’única estratègia viable per mantenir les substàncies allunyades dels fills / es.

Les mirades tremendistes sobre les drogues provocaren que en el si familiar es construís un tabú sobre les substancies. Els pares i mares deien «no us drogueu» i l’única opció vàlida per a la descendència era fer-ho o fer veure que s’abstenia. De vegades, el tabú era (i encara és així en algunes famílies) tan accentuat que gairebé no calia dir res «perquè ja estava tot dit». Aquest tipus de lectures provoca que la qüestió de les drogues es converteixi en un assumpte d’ordre moral. El bé és abstenir-se i el mal drogar-se. Per tant, els fills/es consumidors de les famílies on regnava el tabú es quedaven desproveïts del suport familiar, i més enllà d’això, les mares i els pares es convertien en «policies casolans».

Quan la qüestió dels consums planejava sobre la vida familiar, llavors començava el joc del gat i el ratolí: els fills amagaven la seva relació amb els psicoactius i els pares/mares estaven a l’aguait de qualsevol indici que els delatés. Situació que provocava que els progenitors coneguessin els consums quan l’addicció ja havia fet acte de presència. En conseqüència, el tabú vers les drogues possibilitava la prevenció basada en el rebuig i en la por a tot allò que remetés a drogues. La comunicació era inexistent (ja de per si molt escassa en famílies autoritàries i patriarcals) i la distància emocional i simbòlica entre pares, mares i fills/es era insalvable.

El procés de normalització donà un tomb a l’escenari dels consums de drogues, i de rebot a la prevenció en l’àmbit familiar. 

La normalització, planerament, la podem entendre com el procés sociocultural que desplaça els consums de drogues dels marges socials a la corrent principal. La normalització fa possible que un major percentatge de població, sigui o no consumidora, conegui la realitat de les drogues, i disposi d’eines eficaces per avaluar els plaers i els riscos del seu ús. Per tant, supera la mirada maniquea de l’abstenció versus l’addicció perquè reconeix usos assenyats i plaents dels consums (per més detalls de la normalització en clau espanyola pot consultar-se: Martínez Oró, DP (2015). Sense passar-se de la ratlla. La normalització dels consums de drogues. Barcelona: Bellaterra.).

La normalització va possibilitar què des de finals dels vuitanta, i molt especialment al llarg de la dècada dels noranta, milions de joves espanyols gaudissin de l’oci nocturn i els consums de drogues. Aquests joves, ara a 2017, són els pares i mares dels actuals adolescents, és a dir, progenitors que disposen d’un coneixement sobre les drogues fonamentat en la seva pròpia experiència, i alguns d’ells encara són consumidors. I, aspecte molt important, la nostra hipòtesi és que, si la normalització s’accentuà durant la primera dècada del segle XXI, en els propers anys el percentatge de mares i pares d’adolescents que són o han estat consumidors recreatius de drogues serà encara més gran. Situació que ens obliga a dissenyar estratègies de prevenció en consonància en les seves necessitats i coneixements. Repte important per a tots/es nosaltres.

Quatre tipus de famílies front les drogues

Doncs bé, el procés de normalització ha trencat el consens discursiu de les famílies espanyoles. En l’actualitat trobem quatre grans posicions de les famílies davant dels consums de drogues. La posició d’una mare o un pare cap a les drogues ve determinada tant per la seva experiència personal amb el consum de drogues com pel seu sistema de valors que tolera en major o menor mesura els consums. La posició clàssica de la família davant els consums de drogues és l’hegemònica: els pares i mares mai consumiren drogues i presenten un llindar baix de tolerància cap als consums. La previnguda,  conegueren la realitat dels consums, però mai subvertiren el discurs prohibicionista, o per una qüestió de desig social s’inhibeixen de mostrar actituds que vagin en contra dels que s’espera «dels bons pares», és a dir, rebutjar enèrgicament qualsevol actitud complaent amb els consums de drogues. La tolerant, mai consumiren drogues, però amb la voluntat de mantenir una relació propera amb els fills/es decideixen augmentar el seu nivell de tolerància i acceptar certs usos de substàncies, sempre i quan siguin compatibles amb les responsabilitats quotidianes. I, la transformadora,  prengueren drogues durant la seva joventut, molts d’ells encara poden consumir-les esporàdicament, i alguns, poden fumar cànnabis habitualment. Els transformadors dominen el discurs de la normalització i per tant són els agents clau per assolir una prevenció basada en la normalització.

Vull destacar el concepte de la «prevenció basada en la normalització». Considero que és capital per aplicar pràctiques preventives sensates i eficaces en l’escenari de la normalització.  La prevenció basada en la normalització representa un gir de cent vuitanta graus respecta a la prevenció fonamentada en l’alarma i el rebuig. Entenem per prevenció basada en la normalització com el conjunt de pràctiques i accions fonamentades en el discurs de la normalització, que ofereix eines preventives per gestionar assertivament els riscos associats a les drogues.

Les seves premisses són:

  • Els consums de drogues s’han d’analitzar sense judicis morals.
  • Drogar-se és una acció que implica riscos com tantes altres pràctiques quotidianes.
  • Consumir és assumir riscos, però fer-ho sense conèixer-los és potencialment més perillós.
  • A causa de la desigualtat social les drogues continuaran generant problemes.

Els seus objectius són:

  • Potenciar l’abstinència mitjançant informació versemblant.
  • Mostrar una mirada elaborada sobre el context, les dinàmiques de consum, els efectes i les conseqüències de les substàncies.
  • Fomentar el consum sensat i el maneig assertiu de tots els riscos associats a les drogues, també els derivats de la fiscalització.
  • Promoure la responsabilitat i l’autocontrol a l’hora d’afrontar els consums.
  • Explicar els riscos i els danys des de la sinceritat, amb la intenció de no despertar la curiositat ni connotar positivament els consums.
  • Advertir que les substàncies s’utilitzen amb múltiples finalitats i provoquen disfuncionalitats si s’abusa d’elles.
  • Superar els enunciats maniqueus centrats en la abstinència en l’addicció.
  • Reduir la incidència de consumidors problemàtics.
  • Foragitar les pors irracionals.
  • Desterrar l’atracció per allò prohibit.
  • Desmuntar els mites associats als consums de drogues.
  • Treballar amb perspectiva de gènere
  • Mantenir oberts els ponts de comunicació amb l’objectiu que pares i mares continuïn funcionant com a referents educatius.
  • Eliminar el tabú que impedeix els abordatges sensats.
  • Analitzar totes les situacions, també les més noves i emergents, per aconseguir oferir un discurs netament preventiu.
  • Esmorteir l’estigmatizació i la criminalizació del consumidor/a.
  • Convertir el discurs de la normalització com l’utilitzat en la prevenció escolar, comunitària i familiar.

En el context familiar, els pares i mares transformadors estan cridats a exercir una prevenció fonamentada en la normalització si no volem caure en els errors del passat, on el tabú i la falta de comunicació dominava el si familiar.

Però com prevenir als fills/es quan la realitat de la prevenció està colonitzada per l’alarma? 

La resposta és complexa, i per això, la gran majoria de transformadors, durant la infància dels fills/es opten per ometre els seus consums i prefereixen parlar «més del compte». En el cas que els fills/es els preguntin directament sobre els porros, amb la intenció de disminuir la curiositat alguns prefereixen connotar-los negativament, perquè consideren que durant la infància és l’únic missatge possible. Aquesta estratègia segueix la lògica abstencionista i serà efectiva únicament si els fills/es es mantenen abstinents.

Altres intenten explicar, de la forma més pedagògica possible, les seves característiques i riscos, oferint la informació més versemblant possible, amb l’objectiu de aclarir els seus dubtes però sense oferir cap referència explícita a la seva experiència personal. Aquesta via és més assenyada ja que presenten les característiques del cànnabis de manera neutra. Malgrat això, alguns consideren que parlar dels porros sense fer referència als seus consums és enganyar-los. Des del nostre punt de vista és encertat perquè es transmet la informació justa i necessària i durant la infància és secundària l’experiència paterna o materna. Quan sigui el moment ja es parlarà amb coneixement de causa.

Una minoria de transformadors sempre han fumat en presència dels seus fills/es com una activitat com qualsevol altra: «no ens tallem, mai ens hem tallat, i els nens ho veuen com una cosa natural», ens comentava un participant en un grup de discussió . No s’amaguen perquè, encara que sigui una activitat estigmatitzada, consideren que no hi ha res a amagar i si ho fessin representaria un exercici de cinisme. Entenen que normalitzar el cànnabis és la millor manera de prevenir els consums sense reproduir vells tabús. Durant la primera infància (fins als vuit o nou anys), els infants observen fumar cànnabis sense donar-li excessiva importància, perquè no diferencien el cànnabis del tabac.

Els transformadors que durant la infància han amagat els seus consums de cànnabis entenen les seves experiències amb ambivalència. D’una banda, dominen el discurs de la normalització, però, d’altra banda, desconeixen quin és el nivell d’informació i vivències que han de compartir per convertir-se amb bons models preventius, sense que els seus fills/es banalitzin els riscos, descontrolin i finalment desenvolupin problemes. Els venen preguntes com, és oportú explicar la meva relació amb les drogues? els serà d’utilitat? és assenyat fer-ho o potenciaré els consums? Què he de dir i què no?

És complex calibrar quins aspectes de l’experiència funcionaran preventivament i quins precipitaran els consums.

Alguns, davant la controvèrsia que els genera encarar la realitat dels seus consums, retarden reconèixer la seva experiència fins que no els queda una altra opció que utilitzar-la, perquè els seus fills/es han realitzat els primers consums. Aquesta actitud és producte tant del baix compromís amb el discurs de la normalització com de l’acceptació tàcita de l’hegemonia prohibicionista. Quan decideixen fer-ho, reconeixen les seves vivències per mostrar als seus fills/es «que saben de què parlen i no els poden enganyar». Utilitzar el seu coneixement exclusivament per advertir-los que «coneixen de què va l’assumpte» en cap moment és preventiu si no s’acompanya dels missatges adequats, com ara ensenyar-los uns patrons de consum  adequats o enfortir-los la responsabilitat. Entre els que tendeixen a silenciar els seus consums, si els seus fills/es mai es droguen és probable que es desplacin cap a la posició previnguda.

Durant l’adolescència és recurrent que utilitzin l’estratègia «gota a gota», és a dir, revelar la seva experiència el mínim possible, exclusivament per il·lustrar alguna situació determinada, especialment de caràcter perillós. Creuen que han d’oferir la informació justa i necessària, sense excessius detalls, i ni de bon tros connotar les seves vivències positivament. En tot moment consideren antipreventiu que els seus fills/es coneguin detalls de les seves etapes de joventut o mostrar-los situacions que estan totalment desaconsellades pels adolescents. Per això, amb finalitats purament preventives, poden alterar el record: «els expliques alguna cosa, del que jo he fet, de la missa la meitat»; o mentir perquè saben que el seu model esdevé perillós: «no els pots dir “és que jo als tretze anys ja venia borratxa”» o «quan em va preguntar a quina edat vaig fumar el primer porro, no li  vaig dir als catorze, li vaig dir als divuit».

Reconeixen que van consumir drogues però no accepten que els seus consums siguin una estratagema per justificar els dels seus fills /es. L’estratègia «gota a gota» és assenyada perquè permet oferir el missatge que els consums no els són una realitat estranya i poden parlar sense tabús ni dramatismes. Alhora possibilita mantenir una distància simbòlica entre pares, mares i fills/es, necessària perquè el progenitor continuï funcionant com a referent educatiu. Quan els pares estiguin desresponsabilitzats d’educar podran comptar els detalls que considerin oportuns, perquè en cap cas influenciaran en les actituds cap a les drogues del seu fill/a ja adult.

En el pol oposat trobem l’estratègia «a manta», és a dir, un cop reconeixen els consums, amb intenció preventiva expliquen amb tot luxe de detalls les seves experiències, fins i tot les més salvatges i desbarrades. Parteixen de la idea que la seva experiència és preventiva perquè expliquen la realitat de les drogues «tal com és», tant la cara plaent com la cara més tèrbola, sense censures ni tabús.

Considerem antipreventiu explicar totes les experiències, i més connotar-les de grandiloqüència i nostàlgia. 

El model patern i matern influeix en les opinions dels fills/es, per tant hem d’evitar legitimar els consums, i hem de mesurar quines experiències expliquem i com les connotem. Els fills/es estan en fase de creixement, detallar una realitat que els és encara allunyada pot funcionar com a reclam i potenciar l’ànsia per drogar-se. A més, els progenitors es desdibuixen com a referents educatius per convertir-se en uns col·legues experimentats. 

Alguns fumadors de cànnabis, per fomentar l’abstinència dels seus fills/es, poden presentar-se a si mateixos com a mals models. Aquesta situació és idèntica a la dels fumadors de tabac. En la seva voluntat de potenciar l’abstinència, o almenys retardar l’edat d’inici, es revelen com addictes, destaquen la toxicitat de la substància i intenten desmitificar-la. De la mateixa manera que amb el tabac, aquesta estratègia és ambivalent, i en ocasions serà efectiva i en altres antipreventiva. D’una banda, és incoherent destacar els danys del cànnabis però alhora ometre’ls quan es fuma. Poden explicar que van cometre l’error d’adquirir l’hàbit de joves i ara els aporta més inconvenients que avantatges, i això pot mobilitzar al fill/a a descartar els consums.

Els transformadors tendeixen a utilitzar l’estil educatiu democràtic o indulgent, per tant la comunicació és habitual i fluïda. 

Quan realitzen prevenció específica el diàleg es sustenta en la confiança. Saben, per experiència pròpia, que prohibir i negar la realitat a través del silenci és del tot inútil, perquè només s’aconsegueix allunyar els fills/es. Potser la comunicació és excel·lent, però tal com hem apuntat, també poden oferir un model imperfecte. Amb la intenció de vetllar pel correcte desenvolupament dels seus fills/es, atenen les preguntes que els fan per oferir informació precisa, tant dels riscos com dels plaers. Alguns transformadors es queden sense eines preventives quan els fills/es fan consums intensius. 

Quan presenten dificultats per oferir una prevenció basada en la normalització desconeixen com actuar. En el cas que un adolescent fumi compulsivament, el motiu s’ha de buscar en els malestars emocionals, i difícilment en els possibles consums dels seus progenitors. Aquests poc poden fer quan el seu fill/a menysprea els valors adults i la seva forma d’entendre la realitat. Davant de situacions indesitjades alguns opten per abandonar el discurs de la normalització i apostar per estratègies de control. És un error canviar l’enfocament preventiu perquè només aconseguiran distanciar-se encara més amb els seus fills/es. Si la comunicació, la tolerància i la confiança esdevenen insuficients, serà el moment de buscar ajuda experta.

Prevenir des del discurs de la normalització permet oferir eines útils per avaluar amb finesa els riscos de les diferents substàncies. Parlar de les drogues sense tabú elimina els efectes perversos de l’atracció cap al prohibit, per això és recurrent que molts adolescents educats sota el discurs de la normalització presentin escàs interès per les drogues. Des del nostre punt de vista entenem com a raonable oferir estratègies preventives que destaquin tant els plaers com els riscos. Això fa preguntar-nos: la comunicació fonamentada en el discurs de la normalització pot funcionar com a prevenció iatrogènica? És a dir, amb la intenció de prevenir els riscos estimulem els consums. Sens dubte que la informació pot generar danys iatrogènics, però entre la disjuntiva d’informar per apoderar o ometre la comunicació per evitar l’atracció, considerem que assumim menys riscos quan gaudim d’informació fidedigna que quan l’única prevenció rebuda és el silenci. Vull acabar el text, amb l’últim paràgraf del llibre «De l’tabú a la normalització»:

La prevenció basada en la normalització possibilita noves formes d’entendre les drogues fiscalitzades, però la lògica normalitzadora encara està lluny d’assolir l’hegemonia. Mirar a les drogues de cara és l’únic camí possible si volem liquidar les topades tedioses de les famílies amb les substàncies.

Deja un comentario