Article: “Més enllà de la patologia dual: addiccions i particularitat”

patologia dual drogas periferics

“En altres temps es creaven bruixes; en els nostres dies, es fabriquen malalts mentals … Sovint s’acusa aquestes persones de boges (des del naixement en què se les etiqueta com ‘drogades’ o psicòtiques postpartum ‘… La qüestió rau en que aquests malalts mentals no escullen aquest paper; se’ls etiqueta i se’ls cuida en contra de la seva voluntat; és a dir, se’ls imposa un paper “ (Thomas Szasz, psiquiatre).

patologia dual drogas periferics

En els últims anys, hem assistit al naixement d’un nou terme, patologia dual, que fa referència a la juxtaposició d’una patologia psiquiàtrica amb una addicció. Amb aquesta definició s’ha pretès nomenar una realitat que de vegades no rebia l’atenció que requeria.

Al nostre parer, aquesta pregunta només trobarà resposta en cadascuna de les persones ateses, en la seva història, en l’etapa prèvia al consum de drogues, en la seva relació amb la substància, en la substància de consum preferent … El consum no sempre comportarà la aparició d’un problema de salut mental, no és la substància la que genera el problema. Ara bé, evidentment, l’estil de vida que comporta l’addicció (o fins i tot el consum problemàtic) dificulta l’assumpció de responsabilitats, el cultiu de les relacions, la cura del cos i l ‘”equilibri” psíquic (si així es pot anomenar).

Ara bé, podem repensar la patologia dual? En la nostra opinió, no només podem fer-ho, sinó que també hem de construir un escenari on el particular tingui molta més cabuda de la qual ens concedeix un diagnòstic-etiqueta, independentment de la situació que se’ns presenti.

Entenem que en l’actualitat hi ha una tendència a l’abús d’aquest terme per part de la comunitat professional generant un doble efecte en la pràctica laboral.

D’una banda, una excessiva identificació amb la idea de “malaltia” pot comportar una desresponsabilització de les persones que atenem, potenciant en paral·lel una posició davant la vida des del “sóc malalt”. D’altra banda, afavoreix la seva estigmatització, etiquetatge i que s’esvaeixi la percepció dels elements singulars d’aquestes persones davant els/les professionals i també davant de la societat, en general. Aquest segon aspecte el podem veure en ocasions en els mateixos centres i/o dispositius d’atenció on aquestes persones no són tingudes en compte des de la dimensió de la seva pròpia elecció.

Per tant, no només hem de repensar la patologia dual, hem també de reinventar o, per ser més precisos/es, hem de delimitar el seu abast per poder posar en relació la dimensió biològica/psicològica però també social.

En definitiva, encara en els nostres dies abunden les conceptualitzacions parcials dels estats de salut i de malaltia en què es prioritzen un o altre aspecte (biomèdic, terapèutic, psicosocial, antropològic, etc.), en funció de diversos interessos, contribuint a oferir una visió esbiaixada i única.

La nostra aposta és la d’un model teòric i aplicat de salut no reduccionista, que abasti les diverses dimensions implicades i que vagi més enllà del pla estrictament biològic. Entenem que és necessari que es contempli la interrelació entre els subjectes i la comunitat en una doble dimensió, facilitant la promoció social d’aquestes persones com a ciutadans/es, i afavorint també la sensibilització de la societat cap a les diferents situacions que sota aquest terme s’agrupen i que en cap cas haurien de simplificar.

Manu Izquierdo
Treballador social. Màster en Drogodependències.
Director del Centre de Dia d’Addiccions. FSC

Font original: fsic.org

Deja un comentario